Els representants d’aquest blog, Turismefàcil, i del grup de facebook Turismo accesible en España…y parte del extranjero hem estat convidats per les Vies Verdes de Girona, Turisme de Girona i Turisme de Perpinyà, a un blog-trip de tres dies per comprovar l’accessibilitat d’algunes iniciatives i equipaments de les respectives zones. Ha estat molt interessant i tant ells com nosaltres hem pogut posar en comú les diferents dificultats que ens trobem, tant per part dels usuaris com de l’administració. Tot seguit, us explicarem els llocs que vam visitar i les activitats que vam fer.
El viatge de Barcelona fins Girona el vam fer amb el nostre cotxe que va quedar aparcat els tres dies al pàrking del Gran Hotel Ultonia, l’allotjament de Girona, un hotel cèntric amb tres habitacions accessibles. Per a una diversitat funcional com la meva (usuària de cadira de rodes però amb una certa mobilitat) els lavabos eren correctes, però una altra persona que participava (Kity, del blog Silleros Viajeros i lesionat medul.lar) va trobar inconvenients en el tema de les barres i l’espai per a transferències de la dutxa. I és que no tothom necessita el mateix, ni totes les adequacions que es fan en edificis són correctes. Com sempre, l’assessorament de persones especialitzades i que coneguin les mides estàndard és indispensable.
A l’hotel, a part del Kity i la Izaskun, vam conèixer l’altra company de l’estada, l’Antonin, i la Claudia, de Turisme de Girona, i l’Àngel, del Consorci de les Vies Verdes de Girona, els nostres fantàstics anfitrions.

Primer de tot vam fer una visita turística per la ciutat de Girona, passant per la Gelateria Rocambolesc (d’entrada plana).

Gelateria Rocambolesc

Sílvia amb un gelat (molt sorprenent i boníssim) de la gelateria Rocambolesc, dels germans Roca. Girona

Vam creuar diverses vegades d’una banda a l’altra del riu pels ponts corresponents (n’hi ha amb escales i sense, com el Pont de Pedra) i vam enfilar els carrers del barri vell. Són empedrats, tot i que transitables, i amb bastanta pendent (caldrà tenir-ho en compte perquè podem acabar cansats). Els carrerons del Call, molt estrets, foscos i plens d’escales es poden veure sense entrar-hi perquè són totalment impracticables. També es pot arribar fins la Catedral, però nosaltres recomanem pujar-hi en cotxe perquè fa MOLTA pendent. A dalt el podem deixar. També hi ha la possibilitat d’agafar el trenet turístic que és accessible (nosaltres no el vam provar, us deixem l’enllaç).
Una altra visita va ser l’Alberg Equity Point  que es troba molt cèntric (te ascensor i una habitació amb lavabo accessible, tot i que tampoc acompleix del tot la normativa). De totes maneres, si heu d’anar a Girona i no teniu gaire pressupost, és una bona opció.

 

Alberg Equity Point. Girona

El sopar el vam fer en un restaurant de la Plaça de la Independència, Casa Marieta, de cuina catalana tradicional i amb lavabo adaptat.

L’endemà vam anar a fer la Via Verda de la Ruta del Carrilet de Girona acompanyats de la Sílvia Marty, companya de l’Àngel al Consorci de les Vies Verdes. De fet, la ruta és força llarga, va d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols, i nosaltres només vam fer els primers 3,5 km. L’empresa Bicicarril ens va portar les bicicletes fins l’entrada de la via verda a Girona. Es poden llogar bicicletes handbike, per a persones que pedalen amb les mans, o bicicletes normals, i tenen servei de seguiment (per si ens cansem a mig trajecte) i transfer de bicis en el punt que els diguem per si decidim plegar on ens sembli bé. El tros que nosaltres vam fer és força pla i d’una mena de sauló compactat. El primer tram circula entre horts i després entre boscos. És molt bonic.

Començament de la via verda del Carrilet (Girona)

A mig recorregut (d’aquests 3,5), en un lloc anomenat El Pla dels Socs, l’empresa Local Market ens va preparar un esmorzar deliciós en mig de la natura amb tot tipus de delicatessen molt ben presentades i amb molta simpatia (tot i el retard amb el qual vam arribar). I és que mirant el paisatge, et distreus i passes de llarg ;-)

Ioguts naturals i artesans de l’empresa Local Market, Girona

Després vam fer una volta pel camí al costat de la Devesa, on a l’hora que vam passar nosaltres ja estaven plegant les parades del mercat setmanal. Hi ha uns lavabos accessibles, però en realitat és una mica complicat poder fer-los servir, s’hauria de revisar l’accés. Al final hi ha una passera sobre el riu que ens va portar a una zona verda on es troben les instal.lacions esportives de Fontajau. Es pot fer un recorregut accessible d’un kilòmetre a la vora del riu que esperem que es pugui allargar encara més.

Riba del Riu Ter. Girona. Catalunya

Riba del Riu Ter. Girona. Catalunya

Riba del Riu Ter. Girona. Catalunya

Riba del Riu Ter. Girona. Catalunya

 

Per dinar vam anar a l’Alqueria, un restaurant modern on vam fer una degustació d’arrossos (te diverses plantes però es pot pujar amb ascensor). Molt confortable i el menjar boníssim, aquesta vegada en companyia de la Charo de Turisme de Girona.

La següent visita va ser el Museu del Cinema que nosaltres ja coneixiem d’una visita anterior. Es tracta d’una col.lecció impressionant d’objectes relacionats sobretot amb el pre-cinema que pertanyien al col.leccionista Tomàs Mallol. És totalment accessible i te lavabo adaptat, però no hi ha ni un sol seient per reposar una mica. Creiem que el Museu ho hauria de tenir en compte, no només en el cas de les persones amb diversitat funcional, sinó també en el cas de les persones grans. Si podeu fer la visita comentada, nosaltres us la recomanem, perquè és molt més interessant saber cada màquina com funcionava i la seva història.

Museu del Cinema. Girona Museu del Cinema
Museu del Cinema. Girona Museu del Cinema. Girona
Museu del Cinema. Girona Museu del Cinema. Girona

El sopar el vam fer al Restaurant Indigo de l’Hotel Carlemany, on vam gaudir d’un maridatge dels plats amb diferents vins servits pel sommelier. És accessible i també te lavabo.
L’endemà ens esperava el trasllat a Perpinyà després d’haver descansat tota la nit. Hi vam anar en un taxi adaptat amb un conductor molt simpàtic, en Marc.  Allà ens esperaven la Marilyn (de Turisme de Perpinyà) i la Caroline (de l’empresa Accessud), dues noies professionals i encantadores. L’allotjament va ser a l’Hotel Suite Novotel , un hotel de quatre estrelles just davant del Teatre de l’Arxipèlag. Te rampa per entrar i tres habitacions adaptades a la planta baixa, just al costat de la recepció-cafeteria.

Moment de la presentació del bloc-trip a Perpinyà.

La primera visita va ser precisament al Teatre, de Jean Nouvel, un futurista edifici completament accessible. Vam poder veure’l per dins i ens van explicar totes les adaptacions que s’hi han fet. La veritat és que agafaven ganes de quedar-se a veure alguna funció, ho tenim pendent per a una altra ocasió.

Moment de la presentació del bloc-trip a Perpinyà.

Desprès vam dinar tots plegats al Cafè de la Poste.

Després, amb la companyia de la guia turística Nati que te un entusiasme que s’encomana, vam visitar la part antiga de Perpinyà

El Riu Tet al seu pas per Perpinyà

Hem de dir que en comparació amb la darrera vegada que l’havien visitat – ja fa molts anys – ens ha sorprès gratament a millor. Ara els carrers són més accessibles, tot i que l’edifici del Castellet és impracticable i només el podrem veure per fora. On sí que es pot entrar és a la Catedral, amb una rampa lateral. Excepte una capella que té escales, dins no hi ha més obstacles. Vam visitar també la Sala de Casaments de l’Ajuntament  (on tot just s’havia celebrat una cerimònia) i vam descansar i prendre un refrigeri a la Pastisseria Espi (amb el lavabo espatllat, tot s’ha de dir, esperem que a hores d’ara ja l’hagin arreglat).
També ens va rebre la Directora del Centre d’Art Contemporani Walter Benjamin, on vam veure una exposició de pintura (l’edifici te dues plantes i ascensor, cap problema d’accessibilitat).
A la nit vam sopar al Cafè de Vienne, un local cèntric de la Place Aragó, on la Marilyn va aprofitar per ensenyar-nos el projecte que mitjançant una tablet permet veure els llocs inaccessibles en 3D.

L’endemà ens esperaven les visites a zones naturals ja sense la presència del Kity i la Izaskun que havien d’agafar el tren cap a la seva terra.

En un vehicle adaptat ens vam traslladar al Parc Sant Vicens, una antiga zona d’aiguamolls convertida en zona verda per al gaudi dels ciutadans i que a més a més, és una autèntica reserva d’aigua.

Amb nosaltres va venir també l’Anne, usuària de cadira de rodes i que col.labora amb la Carolina en l’assessorament de la seva empresa. Ens va acompanyar  Guillem Fleurent Gaston-Condute, de la Divisió de Natura Urbana de Perpinyà que ens va fer totes les explicacions pertinents sobre el funcionament del parc (traduïdes per la guia Nati). Hi ha una jardineria molt variada, una gran bassa amb ànecs, i fins i tot una passera que permet baixar a la gespa per si volem fer pic-nic. I el millor de tot és que des de la seva construcció, s’eviten les inundacions de la zona.

L’altre jardí que vam visitar – aquesta vegada amb Jerôme Pinelle – estava just al costat del riu i està pendent de reforma. Es diu Jardins Exotiques de la Digue d’Orry. La veritat és que se’n podria treure un gran profit, perquè ara està una mica deixat, i tal com ens va fer veure en Jerôme, te moltes errades que s’haurien de solucionar, a part d’uns lavabos destrossats.

Explicacions abans d’entrar al Jardin exotique de la Digue d’Orry

L'accés al Jardin exotique de la Digue d'Orry

Inconvenient per invidents. Jardin exotique de la Digue d'Orry

Pont entre el Teatre i el Jardin exotique de la Digue d'Orry

Pont entre el Teatre i el Jardin exotique de la Digue d’Orry

Una mica estret el pas al pont per cadires de rodes. La de la fotografia és cadira tamany infantil

Una mica estret el pas al pont per cadires de rodes. La de la fotografia és cadira tamany infantil

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fins i tot el pont, fet de no fa gaire, que creua a l’altra banda i que va a donar darrere del Teatre de l’Arxipèlag te grans problemes: les parets de les rampes no resisteixen el vandalisme i són massa altes, les marques per als invidents no estan ben fetes de manera que tenen probabilitats de picar amb el cap contra els ferros,  es pot ensopegar fàcilment amb els ancoratges, etc.  El problema és que aquest tipus d’infraestructures tenen un embolic burocràtic – a qui pertany, a qui li toca fer què – que fa que no s’avanci en el seu arranjament. Animem en Jerôme en la seva tasca.
I de nou a l’hotel, vam agafar els equipatges i cap a Girona – aquesta vegada en tren – a buscar el cotxe per tornar a Barcelona.

Volem destacar parlant de trens, la feinada que van tenir des de les oficines de turisme per treure els nostres bitllets. Les dues treballadores es feien creus del mareig que van patir anant d’un telèfon a l’altre, d’un interlocutor a l’altre, d’una estació a l’altra, i això que només era un bitllet Perpinyà-Girona. L’home fa anys que ha arribat a la lluna però que les companyies de tren es posin d’acord en l’assistència per a persones amb problemes de mobilitat, segueix sent una autèntica odissea.

Gràcies per tot.