Avui volem parlar d’un tema sobre el qual tots els usuaris de cadires de rodes (manuals o elèctriques) podrien dir la seva: els paviments. Tots sabem com de terrible és un sòl inadequat (bé, el mateix podrien dir els conductors de cotxes de nen petit o molts ciclistes amateurs): tremolors, vibracions, i sobretot, les temudes “enganxades” de les rodes del davant, les petites, que es queden travades amb el perill que comporta de caiguda. I si peses poc, no acostumen a ser caigudes senzilles, sinó que surts disparat de cara com si t’haguéssin catapultat. I què hem de dir de les punxades? L’únic remei és canviar les rodes (molt cares, com tot en ortopèdia) i posar-les massisses. Encara tremola més, però minimitzes el risc de forats.
Aquesta setmana, en ple Tour de França, em va fer gràcia llegir articles on es mostraven molt amoïnats pel ciclistes professionals que van haver de patir en pròpies carns durant uns kilòmetres el que significa un paviment de llambordes. Com a exemple, aqui tenim l’article del Mundo Deportivo:
http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100707/53959236235/noticia/los-adoquines-no-perdonan.html
La frase més representativa és ” No llovió, lo cual agradecieron los corredores tras la experiencia de la víspera, pero la polvareda en los tramos de pavés resultó un tormento para todos al ser un obstáculo añadido a las tremendas vibraciones que provoca el adoquinado“.
Tremendas vibraciones!!! Doncs sí, sí, per a ells i per a tothom.
És per això que crec que s’hauria de tenir més en compte com pavimentem les superfícies, si pretenem que tothom pugui circular per tot arreu.
Nosaltres, en les nostres excursions, ens hi trobem molt sovint. Ja sabem que cal respectar el patrimoni arquitectònic de nuclis medievals, o de castells i palaus, però hi ha solucions enginyoses que hem trobat en d’altres llocs i que també es podrien aplicar (ara penso en les passeres de fusta sobreposades sense tocar ni una sola pedra). O si es repavimenten carrers “imitant” l’estil antic, aprofitem per col.locar llosses amples i no llambordes.
El mateix passa amb d’altres paviments, com la sorra, els còdols o la grava.
Quantes vegades no ens hem trobat que una casa de turisme rural estigui adaptada però han omplert el jardí de grava!!! I sap greu haver d’advertir que no és la millor solució a unes persones que han tingut la iniciativa de fer la seva casa accessible a tothom. Però nosaltres els fem l’observació, perque si no ho fem nosaltres, qui? I molts cops, simplement, la resposta és que no hi havien caigut.
