Turismefàcil. Turisme sense barreres

De vacances per Galícia. Dificultat: mitjana.

Josep — Tue, 24 Aug 2010 19:08:55 +0000

Us presentem la nostra primera ruta fora de Catalunya . Hem estat a Galícia , a la zona de les Ries Baixes, més o menys entre la frontera amb Portugal i la Costa da Morte. Ens ha quedat per veure A Coruña , la capital, i tota la zona de les Ries Altes i l’interior. És que Galícia sembla petita però per la seva distribució geogràfica es triga molt en visitar certes zones. La carretera de la costa que ressegueix les ries és molt maca, però cal tenir paciència perque en haver d’entrar i sortir, vint kilòmetres es fan molt llargs. Us adjuntem el mapa de carreteres de la comunitat perque tingueu més fàcil anar amunt i avall

La primera advertència és que en general, està tot poc adaptat. Hem tingut la sensació que ens trobavem a la Barcelona de fa 30 anys. Segons la nostra valoració, el tema del turisme per a tothom no el tenen gens clar i ara tot just comencen amb les primeres iniciatives. Això sí, hi ha places reservades per aparcar a gairebé tots els municipis, cèntriques i respectades. És una mica incongruent: si posen aparcament (cosa que ens sembla fantàstic) per què no es fan guals i rampes? En fí, per alguna cosa es comença!

El tema dels lavabos, és simplement inexistent. Si els locals d’hosteleria no tenen l’entrada adaptada, menys tindran el wc. El nostre consell és que aprofiteu els lavabos de les benzineres, o els centres de menjar americà (ja sabeu, Burguer Kings i similars).

Les platges són grans, amb molt poca gent, i amb arbres a tocar de la sorra, però les passarel.les (les que en tenen) no arriben fins l’aigua, només fins just tocar el principi de la sorra, per la qual cosa arribar a banyar-se és gairebé impossible (tampoc hi ha servei de cadires amfibies ni de voluntaris en cap de les platges que vam visitar). A més a més, la sorra és molt fina i dura, i sempre es manté humida pel tema de les marees. Vam provar a circular amb la cadira de rodes (manual) però tampoc va ser possible. Això sí, sota els arbres de moltes platges hi ha zona de pícnic amb taules i cadires.

Una altra cosa a tenir en compte és la meteorologia. Nosaltres vam estar de sort i vam enganxar una setmana amb molt de sol, però no és el més habitual. Per tant, procureu portar impermeable i paraigua. També acostuma a girar-se ventet fresquet al vespres, amb força contrast amb la calor del dia, per la qual cosa també necessitareu un jersei.

El sol es posa una hora més tard que a Catalunya (de fet, els correspon l’hora de Portugal o de Canàries , però mantenen l’hora peninsular). Això fa que a les 22 h. encara hi hagi llum i que poguem contemplar unes postes de sol (pel mar!) espectaculars.

Fotografies

Començarem explicant-vos l’allotjament, que ha estat el nostre punt de partida per a totes les excursions i visites que hem fet. Casa do Zuleiro , a Serra d’Outes , és un fantàstic hotelet rural adaptat. Hem pogut gaudir-ne sense barreres arquitectòniques a totes les zones comunes. Nomès hi ha un petit graó fàcilment salvable entre la recepció i el menjador. El cotxe es pot deixar a la banda del darrera, si hi ha lloc, i sinó al pàrking (des del pàrking hi ha dos graons i una rampa dificultosa, molt millor si podeu deixar el vehicle més a prop). Els propietaris intenten facilitar el tema, comentant als hostes que deixin l’aparcament fàcil lliure, però una altra cosa és que els altres usuaris de la casa rural ho tinguin en compte.

Un cop feta la introducció, carretera i manta.
El primer vespre vam sopar a Freixo . L’avió va sortir una hora tard de Barcelona, i no haviem dinat. A la casa ens vam recomanar el Bar El Muelle , bo i barato (com tot el menjar a Galícia, els preus són més baixos que aqui). Es troba al final del Port de Freixo , que és petit, a mà dreta i te dos graons per entrar (com gairebé tots els locals d’hosteleria). Ens hauran d’ajudar. L’adreça exacte és Ribeira do Freixo, 60, i el telèfon per si voleu preguntar alguna cosa és el 981765189.

Primer dia

El primer poble que vam visitar va ser Muros , al principi de la Costa da Morte, anomenada així pels naufragis dels mariners. És molt bonic, però només te accessible el passeig marítim. La resta de carrers s’emparren cap a la muntanya i per tant, tots tenen un munt d’escales. Impossible circular-hi en cadira.
Marxem cap a Carnota , on hi ha una platja immensa amb passera (de taulons bastant separats, de les de tremolar, ja m’enteneu). Heu de tenir en compte que , com ja hem dit abans, no arriba a l’aigua. Un cop vam haver gaudit del sol, ens vam anar a dinar al bar de l’Hotel O’Prouso. Es pot aparcar al carrer gairebé al davant. Te terrassa i pel lateral, hi ha una porta prou accessible. Atenció perque el propietari és de l’Espanyol i fins i tot te una foto penjada amb Dani Sánchez Llibre! Un cop ben tipets, continuem.
Vam arribar en cotxe al mirador de Ézaro, on s’hi arriba de pressa perque la carretera fa molta pendent i salva el desnivell molt ràpid. Les vistes són ideals per fer fotos.
Passem per Corcubión i arribem a Fisterra, antigament coneguda com la fi del Món (quan veieu les vistes desde la base del Far entendreu el perquè). El cotxe es pot deixar als laterals de la carretera però heu de tenir en compte que a l’agost hi ha moltíssima gent (ple de catalans, per cert). Vistes increïbles de l’oceà. Al Far no cal que hi entreu perque només hi ha un taulell d’informació. Tot està asfaltat però fa pendent, aneu amb compte.
De tornada, vam sopar a Serra d’Outes, a la Pizzeria Italia (Av Fisterra, 31. T. 981 850 163). Te algun graó per entrar, com tots els locals.

Segon dia

El segon dia vam anar al Concello de Noia (que vindria a ser l’Ajuntament). Està ben adaptat, però haureu d’entrar per la porta lateral, on es troba la Guàrdia Urbana (amb rampa). La façana principal també te rampa però després hi ha uns graons, per tant, recordeu adreçar-vos al lateral de l’esquerra. A dins podreu veure el Claustre de l’Esglèsia, no deixa de ser curiós que la religió i l’Administració comparteixin espai. Al segon pis hi ha lavabo adaptat i s’hi pot pujar amb ascensor. Després vam passejar pel costat de la ria (sense problemes) i per la zona vella (el paviment és de lloses grans, cal vigilar una mica amb les rodes petites). Vam visitar l’Esglèsia de Santa Maria A Nova i el seu cementiri mariner. L’entrada a l’Esglèsia és complicada, hi ha graons i un passadís de lloses desiguals. En arribar a la porta, altra cop igual, dos graons. Ens hauran d’ajudar bastant, sinó impossible. Dins hi ha el Museu de les Làpides, la majoria gremials, molt txulo. Al costat hi ha el cementiri mariner, petit, i amb grava, però es pot veure sense recòrrer-lo.

Tornem a agafar el cotxe i seguim recorrent la carretera de la costa , entrant i sortint de la ria, per Portosín i Porto do Son i acabem al Parc Natural de les Dunes de Corrubedo. La primera advertència és que si fa sol porteu una gorra perque no hi ha lloc on amagar-se, sinó us torrareu vius. Només al final hi ha un petit toldo. Hi ha un parell de places reservades per aparcar i lavabos al principi del recorregut (no n’hi ha d’adaptat, i estan bastant bruts). La passera és de fusta i la cadira de rodes tremola força perque els taulons estan una mica separats, com a la Platja de Carnota. En fi, altre cop com si anéssiu en tren (dels antics!). Paciència. Al final hi ha un mirador però no és en alçada, per la qual cosa veiem la duna només per darrera, però no la pendent. No està permès sortir del recorrgut i estan ben clares les senyalitzacions de no trepitjar les dunes, però s’ha de dir que hi ha qui passa de tot, i això que hi ha un vigilant. La passera tampoc dona pas a la platja per anar a passar el dia, s’hi ha d’anar per un altre cantó.

Dinem a la població de Riveira, bastant gran, en un bar del Passeig Marítim que es diu Portovello (Parque Garcia Bayón, 63 T. 981 872 647). Res de l’altre món, però és que tampoc hi ha cap altre local que sigui gaire més accessible. A la tarda seguim cap a Cambados, un poble molt bonic. Voltem pel casc antic, amb moltes tavernes i botigues de vins (és bressol de l’Albariño). Veiem per fora el Pazo de Fefiñans. Sopem empanada a un bar amb terrassa, A Esquina da Meiga (Real, 1. ). Te un graó per entrar. Després, de nou cap a Outes (nosaltres vam tornar que ja era de nit i les distàncies enganyen. Ens vam perdre pel bosc força estona, o sigui que us recomanem tornar quan encara hi hagi llum).

Tercer dia

Per poder descansar d’anar amunt i avall (ja us hem explicat que es fan molts kilómetres per la particular especial distribució geogràfica de Galícia) hem anat a la platja, a Broña, molt a prop d’Outes, on estem allotjats. Aquesta platja es parcialment accessible i te aparcament adaptat (si no l’ha ocupat algú). El que no està gaire ben preparat és l’accés a la sorra de la platja. Creiem que el problema de Galícia és el tema de les marees, però segur que es podria trobar una solució, potser provar un material que no sigui la fusta, no ho sé, no és pas l’únic lloc del món on l’aigua puja i baixa. Haurien de posar-se les piles amb el tema. Als dos bars de la cala tampoc podem accedir perque tenen escales. Han de millorar en aquest sentit. El que si te són zones d’esbarjo, sempre queda aquesta alternativa per dinar, encara que l’accés a aquesta zona tampoc és planera. Dinem al poble del costat, Freixo, on ja vam anar la primera nit, però aquesta vegada al local O’Taboleiro, on provem el llom que anuncien a tot arreu com a Raxo. I també llagostins! El local te terrassa però dinem a dins (és al port). A la tarda ens arribem fins Noia i fem fotos de la posta de sol sobre la Ria. Bocata en un bareto i cap a descansar.

Quart dia

Ens vam llevar una mica més d’hora per anar a veure una amiga a les afores d’Arzúa. Després de dinar a casa seva (ho sentim, aqui no hi podeu anar ;-D) ens acompanya a Santiago de Compostela. Deixem el cotxe en un pàrking cèntric (us ho recomanem perque és un lloc turístic i és més fàcil deixar el cotxe i no haver d’estar voltant).A pesar de la quantitat de gent que hi ha (sobretot peregrins) trobem el casc antic d’allò més bonic. Entrem a la Catedral per una portal lateral (per la frontal no es pot, hi ha escales). Tenim la sort de que hi hagués una Missa amb l’Arquebisbe i van posar en marxa el Botafumeiro. Espectacular! Això sí, hi ha uns frares amb sotanes blaves que no paren de dir-li a la gent que no faci fotos mentre duri la missa (missió impossible per altra banda, perque és com jugar al gat i la rata). La Catedral és molt gran i el famós Pòrtic de la Glòria està en restauració, però es pot veure (tot i que no podreu posar la mà ni fer un cop de cap al Santo de los Croques).No us podem dir locals per dinar o sopar a Santiago perque totes dues coses les vam fer de franc gràcies a la nostra amiga.

Cinquè dia

Aquest cop ens vam adreçar a Pontevedra (per l’Autopista de l’Atlàntic) , que te un casc antic molt ben conservat. El paviment és de lloses grans, però cal anar vigilant perque les rodes petites poden enganxar-se. Val la pena recòrrer els seus carrerons i prendre alguna cosa en alguna terrassa (n’hi ha moltes). Nosaltres hi vam dinar, en una d’elles (Restaurant Ruas. Figueroa, 35. T. 986846416). Com en gairebé tots els locals, adaptació zero. Fins i tot la terrassa te un graó alt!
Després ens arribem també per autopista fins a Tui, a la frontera de Portugal. Ens sorprèn que te una Catedral molt gran, que sembla un castell. Te rampa per entrar (miracle!) però per visitar el claustre ja no (ja ens semblava massa miracle). Li cobren dos euros al Josep per entrar i jo m’espero voltant per l’esglèsia.
De tornada, una tirada important, triguem una hora i mitja en tornar a Outes. Sopem una tarta de poma que ens hem comprat i a dormir.

Sisè dia

Cap a Padrón! ja sabeu, la pàtria dels pebrotets (siiiiii, ja ho anàvem a posar, “pimientos de Padrón, unos pican e outros non”). Val la pena visitar el Jardí Botànic amb sequoies, molt cuidat. L’entrada tampoc està adaptada, han fet unes rampes que no serveixen per res, jo crec que ni per als cotxets de nen petit, o sigui que ens hauran d’ajudar a pujar i baixar.
Dinem en un Restaurant de cuina creativa, A Casa dos Martinez, on el propietari ens sorprén parlant el català…i és que és de Barcelona però porta molts anys a Padrón. L’entrada és plana però per anar al lavabo hi ha un graó (i no està adaptat). És una mica car, però està força bé perque se surt dels típics menús de les tavernes.
Pretenem visitar el Museu-Casa natal de Rosalía de Castro, però…no està adaptat!!! Que estrany, oi? L’entrada està plena de grava i la cadira ja no avança. Quan ho comentem ens diuen que hi ha “un portón” amb una rampa massa estreta i que també acaba a la grava. Com veiem tan poques ganes de col.laborar (aqui es fa palès altre cop que hi hauria d’haver un canvi de mentalitat) marxem cap a Outes. Sopem a la casa de turisme rural, tot bó.

Setè dia

El darrer dia ens trobem amb la sorpresa que a Negreira, on ens voliem arribar, hi ha un incendi. La vista del fum ens acompanya durant tot el matí. Anem en cotxe a veure el Pont Medieval de Porto Nanfoso. També pugem al Monte do Gozo (darrera parada del Camí de Santiago) i dinem a Urdilde un peix boníssim al Restaurant O’Cruceiro (T. 981 805304). Es pot aparcar a la porta i per entrar hi ha un graó, però després d’una setmana, ja estem acostumats a les dificultats. Després, deixem el cotxe de lloguer a l’oficina de l’Aeroport i cap a casa, aixó si molt tard perque un retard de 3 hores a l’aeroport de Santiago. Culpa de qui? De Vueling?

Continuem viatjant en metro

Josep — Tue, 03 Aug 2010 22:55:01 +0000

Aquest cap de setmana han estat inaugurades les noves estacions de la línia 5 del metro de Barcelona. I nosaltres hem anat a fer una ullada per comprovar-ne l’adaptació “in situ”. I no hi ha hagut res a criticar excepte que un ascensor de l’estació de Vall d’Hebron direcció Zona Universitària i un altre de l’estació de Teixonera El Coll tampoc, però al marge d’això, res més negatiu a destacar.

Fotografies

Aquesta línia de metro porta combois amb conductor, perquè no és nova totalment, sinó que s’afegeixen tres estacions a la línia Cornellà – Horta que ara s’allarga fins la Vall d’Hebron donant servei al Carmel i a la Teixonera.

S’ha parlat molt de la dificultat tècnica per crear aquesta línia i segur que us n’adonareu a l’estació de Teixonera-El Coll. Els ascensors pugen a una alçada de 104 metres (equivaldria a unes 18 plantes d’un edifici). No són panoràmics, no patireu perque es vegin les alçades com passa a la estació d’Esglèsia Major a Santa Coloma de Gramanet, publicada en aquest mateix bloc fa unes setmanes.

Iniciatives per a persones amb problemes visuals

Silvia — Wed, 28 Jul 2010 19:41:04 +0000

Com ja haureu pogut comprovar, les especificacions que afegim als nostres itineraris estan dedicades a persones amb mobilitat reduïda, és a dir, bàsicament usuaris de cadires de rodes, crosses i similars. És així perque la nostra experiència personal és en aquest camp i no gosariem explicar coses d’àrees que no coneixem, per por d’equivocar-nos o per no tenir en compte detalls que se’ns poden escapar per inexperiència.
Tot i això, hi ha hagut algun cop que deficients visuals totals o parcials ens han preguntat si coneixem alguna web o grup que fes una tasca semblant a la nostra i els hem hagut de dir que no, que s’adrecessin a l’ONCE, que segurament allà sí que els podrien orientar.
Però aquest cop, tot i que com ja hem explicat no és el nostre camp, ens volem fer ressò de dues iniciatives que trobem significatives.
La primera és l’itinerari de natura de la desembocadura del Riu Gaià. Tal com ens diuen “Al llarg del recorregut hi ha plànols i cartells que informen sobre animals i plantes de la zona. Són uns cartells tàctils, que amb lletres grosses en relleu, amb llenguatge Braille i amb una reproducció amb relleu de l’animal o planta en qüestió, ofereixen la informació bàsica perquè tothom es pugui fer una idea dels valors naturals d’aquest indret.

A la vegada, aquests cartells informen sobre quin dels cinc sentits caldrà utilitzar per conèixer l’animal o la planta.”

La segona iniciativa és la Guia de la Costa Brava també en braille, editada pel Patronat de Turisme i l’ONCE.

Potser hauriem de començar a trobar normal que aquest tipus d’informacions també estiguin a l’abast de les persones amb problemes visuals, i que a aquestes alçades ja no fossin notícia. En fi, per alguna cosa es comença.

Anem en metro i sense conductor. Dificultat: variable.

Josep — Sat, 24 Jul 2010 18:27:19 +0000

Avui hem pensat que ja tocava comprovar sobre el terreny les darreres adaptacions que s’han fet al Metro de Barcelona. Des que hem vist que algunes estacions de fa uns anys van ser adaptades sense gaire criteri, hem preferit comprovar les noves.

Badalona Pompeu Fabra (a Badalona), Bon Pastor (a Barcelona) i Esglèsia Major (a Santa Coloma de Gramanet) han estat les triades.

Fotografies

El recorregut no és complicat, però sí que ens tocarà fer un parell de connexions segons d’on vinguem. Nosaltres hem sortit de la Plaça Universitat, una estació molt cèntrica, sinó hauriem d’haver anat a Sagrera i des d’allà a Santa Coloma i Badalona.

Anem de totes formes a explicar-vos-ho tot. El punt estratègic idoni és l’estació de Sagrera perquè és la més propera a on haurem d’anar a parar i és la que te tots els accessos adaptats, és igual que vinguem de la Línia 1 com de la línia 5. Poques estacions de Barcelona estan adaptades de la mateixa manera que la Sagrera, es per això que us recomanem aquesta. Probablement el més complicat serà arribar fins aqui depenent d’on vingueu, ja que potser tindreu entrebancs per fer els enllaços.

Un cop a l’estació de Sagrera, a l’andana de la línia 5 (la de color blau), enllaçarem amb la Línia 9 on baixarem a la parada Esglèsia Major. Us hem fet arribar fins aqui per veure només l’espectacularitat de l’accessibilitat de l’estació. Agafeu els ascensors assenyalats amb el símbol de cadires de rodes, i pugeu al vestíbul. Si voleu, un cop ja a casa, ens escriviu un comentari en aquest post i ens expliqueu les sensacions. Aquesta sensació d’ocell que tindreu serà la segona del dia, ja que la primera la trobareu quan pujareu als nous vagons sense conductor, amb control totalment automàtic. Podreu veure les vies i el seu recorregut com si estiguéssiu a la cabina, ja que aquests nous vagons tenen una vista panoràmica de les vies.

Tornem a agafar el metro i baixem aquesta vegada a la parada de Bon Pastor i enllacem amb la línia 9 on baixarem a Gorg i tornarem a agafar una altra línia de metro, la 2 fins Badalona Pompeu Fabra i ens anirem a la platja a descansar de tantes emocions i recorreguts diferents. És una bona passejada en Metro! Nosaltres no ens hem trobat cap problema, tots els ascensors funcionaven. Esperem que tingueu sort i que si vosaltres també feu el recorregut, no us trobeu cap avaria (massa habituals, per altra banda).

En arribar a Badalona, podeu aprofitar per anar a la platja dels Patins de Vela, que està adaptada. Baixant del Metro, heu d’anar fins al carrer del Mar, molt comercial, i que desemboca en la Rambla de Mar. Allà mateix hi ha les escales i la rampa per creuar les vies. La platja és totalment accessible, te dutxes i una cadira amfibia, i personal d’ajuda. Si teniu qualsevol dubte podeu trucar al telèfon de l’empresa que se n’encarrega (per exemple, si voleu saber si el mar està apte per al bany T. 620827178).

Visita al Museu del Modernisme (Barcelona). Dificultat: cap

Silvia — Tue, 20 Jul 2010 21:51:56 +0000

El Museu del Modernisme ha estat creat recentment gràcies al fons d’art dels propietaris de la Galeria Gothsland. Es troba molt cèntric, al carrer Balmes 48 de Barcelona, per la qual cosa s’hi pot arribar amb transport públic.

Fotografies

El Museu està totalment adaptat i consta de dues plantes, una a nivell de carrer i un soterrani. Te un ampli ascensor (amb decoració sorpresa, ja la veureu) i també lavabo. L’entrada general val 10 euros i hi ha diferents descomptes (consulteu).
En començar trobem la botiga on es poden comprar llibres i objectes relacionats amb el tema. Després accedim a l’exposició de la planta carrer, amb mobles de Busquets -veritables obres d’art d’ebanisteria-, Gaudí, i Puig i Cadafalch: taules, secreters, cadires, capçals de llit, biombos, miralls…tot reflectint el gust de la burgesia de l’època.
A la planta inferior hi ha la secció de pintura, escultura i vitrall: Casas, Graner, Mir, Llimona…també podrem veure un passi de video amb una petita explicació dels autors (hi ha bancs per seure). Al mig de la sala hi ha una copa ornamental enorme de marbre que ja es podia veure a la Galeria Gothsland i que s’ha convertit una mica en l’emblema del Museu.
Val la pena fer la visita comentada (disponibles pagant un suplement de 5 euros i per a grups mínim de 10 persones a partir del 8 d’agost de 2010). Així ens podrem assabentar de la procedència de les obres, els periples pels quals han passat algunes d’elles i d’altres curiositats tant de les tècniques emprades com dels autors.
Una visita totalment recomanable i sense cap problema per a persones amb mobilitat reduïda.

Oberta la temporada de platja. Fa un banyet?

Josep — Sat, 17 Jul 2010 16:06:00 +0000

La temporada de platja a Barcelona per a persones amb mobilitat reduïda ja s’ha obert. Aquest any 2010, les facilitats son gairebé les mateixes, excepte les de la zona del Fòrum, que sembla ser no disposarà de servei d’assistència al bany com altres anys quan la Creu Roja donava aquest servei a hores concretes. Aquest any la zona del Fòrum està gestionada per Parcs i Jardins directament i no tindrem aquest servei.

Fotografies

Però a les platges de Sant Sebastià, al barri de la Barceloneta, i a la de La Nova Icària al Barri del Poblenou sí que disposem sortosament de l’ajuda de la Creu Roja.

Aquestes dues platges compten amb passeres, un vestuari adaptat, una dutxa propera amb cadira i una grua elevadora. Aquestes ajudes permeten que qui ho necessiti pugui arribar fàcilment fins a l’aigua amb l’ajuda de voluntaris. També es interessant destacar que tindrem una cadira amfíbia que ens servirà per desplaçar-nos fins l’aigua amb facilitat i poder gaudir d’un bany sense baixar-ne ja que flota, sempre tot supervisat i acompanyats per un grup de voluntaris.

Respecte als horaris varien en funció del mes i la platja. A la platja de la Nova Icària el servei es realitza els caps de setmana i festius del mes de Juny i de la segona quinzena de setembre, i diàriament els mesos de Juliol, Agost i la primera quinzena de Setembre de 11 a 14 h i de 16 a 19 h. A la platja de Sant Sebastià tot és igual, excepte l’horari, perque no hi ha serveis de voluntaris per la tarda. Aixó si les passeres estan posades durant tota l’època d’estiu.

Important:

aquests serveis nomès funcionaran si hi ha bandera verda, que indica que ens podrem banyar sense cap risc.

La informació ha estat facilitada per la Vocalia de Persones amb discapacitat de l’Associació de Veïns de Sant Martí i també ha estat comprovat posteriorment per nosaltres mateixos sobre el terreny.

Una novetat important que tenim aquesta temporada és l’Espai de Mar de la Platja de la Barceloneta. Està situat en el pas inferior del Passeig Marítim, arran de sorra, just a l’espai que quedaria (si estiguéssim a la part superior) davant del Centre Cívic de la Barceloneta.

Fotografies

Es tracta d’una instal.lació perfectament acondicionada per a persones amb mobilitat reduïda. Consta d’aules per a cursos, conferències i altres activitats, i cinc espais de dutxes, lavabos, taquilles i canviadors totalment adaptats (i ben adaptats!!! amb sòls de dutxa totalment plans i fins i tot en un d’ells, el més gran, amb una cadira de plàstic amb rodes). També tenen lloguer de tovalloles i ens comenten que a partir de setembre hi faran moltes coses. Tot plegat val 2 euros que trobem que és un preu molt encertat, perque els bons serveis, si volem que es conservin, creiem que han de tenir un mínim de preu. També hi ha abonaments.

Encara que els que nosaltres us hem comentat són les adaptacions, l’Espai de Mar és obert a tothom ja que està concebut com un espai integrador.

L’únic problema és que aquest any 2010 la passarel.la que va fins l’aigua i on es presten tots els serveis es troba a la Platja de Sant Sebastià i no a la de la Barceloneta (a part de Nova Icària) per la qual cosa, haurem de desplaçar-nos fins allà si utilitzem els serveis. S’ha de fer una caminada, però en fi, és estiu!!!

Podeu veure un article del diari Avui sobre el tema

http://paper.avui.cat/article/ciutats/193063/nou/espai/mar/la/barceloneta/discapacitats.html

Besalú: pioners en adaptacions turístiques per a persones amb deficiències visuals o auditives

Silvia — Fri, 16 Jul 2010 08:13:59 +0000

Fa poc publicàvem un post sobre la nostra visita a la vila de Besalú. Tot i que va ser força dificultosa pel tema del paviment (ja sabeu, des d’aqui sempre reivindiquem el tema) ara ens hem de treure el barret davant d’una iniciativa pionera a tot l’Estat: les 15 guies accessibles per a persones amb deficiències visuals i auditives, fetes per l’empresa Multisignes. A part de facilitar la visita a aquest col.lectiu de manera local, a l’estar també disponibles en diversos idiomes,se’n podran beneficiar els possibles turistes amb diversitat sensorial que ens visitin.

Per saber-ne més, us deixem un enllaç al Diari de Girona on ens ho expliquen:

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/07/16/guies-accessibles-tots/419331.html

Evolució positiva. Reflexions

Josep — Tue, 13 Jul 2010 18:07:53 +0000

Des de fa uns vuit anys en que vàrem començar el camí amb Turismefàcil, han passat moltes coses en referència a la integració de les persones amb discapacitat, mobilitat reduïda o, segons la darrera definició, persones amb diversitat funcional. Sigui quin sigui el nom que li donem, hi han hagut molts canvis. Llegir més

“Pobres corredors!!!” I les altres rodes què?

Silvia — Thu, 08 Jul 2010 15:53:55 +0000

Avui volem parlar d’un tema sobre el qual tots els usuaris de cadires de rodes (manuals o elèctriques) podrien dir la seva: els paviments. Tots sabem com de terrible és un sòl inadequat (bé, el mateix podrien dir els conductors de cotxes de nen petit o molts ciclistes amateurs): tremolors, vibracions, i sobretot, les temudes “enganxades” de les rodes del davant, les petites, que es queden travades amb el perill que comporta de caiguda. I si peses poc, no acostumen a ser caigudes senzilles, sinó que surts disparat de cara com si t’haguéssin catapultat. I què hem de dir de les punxades? L’únic remei és canviar les rodes (molt cares, com tot en ortopèdia) i posar-les massisses. Encara tremola més, però minimitzes el risc de forats.

Aquesta setmana, en ple Tour de França, em va fer gràcia llegir articles on es mostraven molt amoïnats pel ciclistes professionals que van haver de patir en pròpies carns durant uns kilòmetres el que significa un paviment de llambordes. Com a exemple, aqui tenim l’article del Mundo Deportivo:

http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100707/53959236235/noticia/los-adoquines-no-perdonan.html

La frase més representativa és ” No llovió, lo cual agradecieron los corredores tras la experiencia de la víspera, pero la polvareda en los tramos de pavés resultó un tormento para todos al ser un obstáculo añadido a las tremendas vibraciones que provoca el adoquinado“.

Tremendas vibraciones!!! Doncs sí, sí, per a ells i per a tothom.

És per això que crec que s’hauria de tenir més en compte com pavimentem les superfícies, si pretenem que tothom pugui circular per tot arreu.

Nosaltres, en les nostres excursions, ens hi trobem molt sovint. Ja sabem que cal respectar el patrimoni arquitectònic de nuclis medievals, o de castells i palaus, però hi ha solucions enginyoses que hem trobat en d’altres llocs i que també es podrien aplicar (ara penso en les passeres de fusta sobreposades sense tocar ni una sola pedra). O si es repavimenten carrers “imitant” l’estil antic, aprofitem per col.locar llosses amples i no llambordes.

El mateix passa amb d’altres paviments, com la sorra, els còdols o la grava.

Quantes vegades no ens hem trobat que una casa de turisme rural estigui adaptada però han omplert el jardí de grava!!! I sap greu haver d’advertir que no és la millor solució a unes persones que han tingut la iniciativa de fer la seva casa accessible a tothom. Però nosaltres els fem l’observació, perque si no ho fem nosaltres, qui? I molts cops, simplement, la resposta és que no hi havien caigut.

Un exemple d’informació turística accessible: Lleidatur

Silvia — Mon, 05 Jul 2010 20:48:13 +0000

Avui no us volem parlar d’una ruta que haguem fet, ni d’un museu ni de cap parc en concret. Aquesta vegada el nostre post us vol parlar d’una iniciativa de Turisme de Lleida de la qual crec que molts municipis haurien de prendre exemple. Dins la seva web generalista Lleidatur, podem trobar un apartat de turisme accessible on es detallen els allotjaments (hotels i turisme rural) així com molts tipus d’activitats com el termalisme, el golf, les visites naturalístiques o els espais culturals.

No podem evitar preguntar-nos per què no es generalitza aquest tipus d’informació a molts altres ajuntaments. Si bé darrerament hem notat un canvi (acabem de rebre el programa d’activitats de la comarca de La Selva i com a mínim, en els allotjaments i restaurants han fet constar el símbol internacional d’adaptació) creiem que encara estem lluny del que seria desitjable, una total estandarització. Igual que es fa constar si les activitats són apropiades per fer amb nens (l’anomenat “turisme en família”, tan de moda) s’haurien de fer constar les característiques perque cada persona sapigués què es pot trobar. I que no ens faci por dir que una activitat és impracticable en cadira de rodes, més val saber-ho amb antel.lació que no pas anar-hi inutilment. Ja ens fem al càrrec de que les excursions per la muntanya, a no ser que es tracti d’una via verda, difícilment seran accessibles. Però les visites al patrimoni de molts municipis sí que ho pot ser, i en canvi, no ho fan constar.

Resumint, encara hem de fer molt de camí per fer realitat la definició que Lleidatur fa constar a la seva pàgina: “el turisme és un bé social de primera magnitud que ha d’estar a l’abast de tots els ciutadans, sense que cap grup de població en pugui quedar exclòs, amb independència de les circumstàncies personals, socials, econòmiques o de qualsevol altra índole que concorrin en els seus components. Un entorn inclusiu d’oci és aquell en el qual totes les persones tenen cabuda i s’interrelacionen. En la gestió dels projectes d’oci, el foment de l’equiparació d’oportunitats i la participació són elements necessaris en la posada en pràctica de la filosofia de la inclusió”.