Natura, Arquitectura i Història. El Parc Nacional d’Aigüestortes i les ermites del romànic

Aquesta vegada hem decidit visitar La Vall de Boí amb les seves esglésies romàniques – Patrimoni de la Humanitat – i el Parc Nacional d’Aigüestortes, una zona de natura preservada fantàstica.

Sabíem ja, per una visita anterior, que amb cadira de rodes és relativament fàcil gaudir-ne sempre que es tingui cotxe per desplaçar-se.

Hi hem estat quatre dies, de dilluns a dijous, per tenir la tranquil.litat de poder veure-ho tot sense pressa.

Primer dia
El nostre punt base va ser Taüll, i el nostre allotjament, l’Hotel Rantiner.

L’hotel és rústic de muntanya amb aparcament a la porta. L’entrada te doble porta amb un petit graó d’un parell de dits fàcilment salvable. A dins, el menjador i la sala d’estar no tenen cap problema d’accessibilitat. Té ascensor. Nosaltres ens vam allotjar en una habitació que no és pròpiament adaptada – pel meu tipus de mobilitat no em cal – però tenia la dutxa plana. En canvi, sí que n’hi ha una altra amb el lavabo adaptat, més gran, amb dutxa també plana i vàter amb una barra (només una). La pica, tant en una habitació con en l’altra, permet apropar-se amb cadira de rodes, però segueixent estant situades massa altes. L’habitació adaptada permet posar dos llits individuals i un altre de més petit o bé un llit de matrimoni. L’establiment només serveix esmorzars però te servei de bar si volem prendre alguna cosa i també prepara entrepans de picnic per si passem el dia fora. Donen informacions de la zona i l’ambient és molt familiar i molt atent.

Dilluns, vam arribar just a l’hora de dinar. Cal tenir en compte que des de Barcelona són quatre hores de cotxe que vam fer d’una tirada. La carretera és bona, encara que en la part final la N-230 es fa una mica llarga – és clar que també podeu decidir fer parades perquè el trajecte no se us faci tan feixuc -. Un cop ben dinats, vam visitar per la tarda l’ermita de Santa Maria de Taüll i després Sant Climent de Taüll, totes dues a la mateixa vila.

Sant Climent de Taüll. Alta Ribagorça. Catalunya Santa Maria de Taüll. Alta ribagorça. Catalunya Santa Maria de Taüll. Alta Ribagorça. Catalunya


Malauradament – i entenent que és una mica complicat però no impossible –l’accés per a cadires de rodes des de l’exterior no està encara gaire ben resolt. Segons els espais, s’han fet temptatives de facilitar l’entrada utilitzant diferents mètodes sense gaire bona fortuna. Per exemple, Santa Maria de Taüll té una rampa de fusta guardada a l’interior molt gran i molt pesada que no està posada de forma permanent; perquè hi sigui s’ha d’avisar amb anticipació ja que de la col.locació se n’encarrega la brigada mòbil. Creiem que avui en dia tothom ha de ser el més autònom possible per la qual cosa haver de dependre de trucar a un servei municipal simplement per poder accedir a una església no és gens àgil. A Sant Climent de Taüll canvia el sistema; aquesta vegada el que tenen són dues guies mòbils que cal posar en el mateix moment sobre els dos graons de la porta. Tot i que és millor, tampoc és adient del tot, ja que d’entrada cal que la persona que està atenent als visitants deixi la seva feina per posar les guies, i a més a més, si portes algun altre tipus de cadira (com la meva, que te una tercera roda elèctrica) també sorgeixen dificultats. No seria més fàcil unificar el criteri i que totes dues esglésies tinguessin una rampa d’alumini (enrollable) i que la mateixa persona que obre el recinte ja la deixés posada des de primera hora? No caldria demanar ajuda en la resta de l’horari i serviria per a tothom. I no és un recurs que malmeti els edificis – no cal fer obres – i no és car. En canvi, a l’interior, Sant Climent sí que te rampa. Hi podrem veure un mapping espectacular de les pintures (els originals es conserven al MNAC) que ens permetrà fer-nos una idea molt aproximada de com quedaven en el seu emplaçament.

Segon dia
Un cop ben descansats i recuperats amb un bon esmorzar, marxem cap al Planell d’Aigüestortes.

Per arribar al Planell tenim tres opcions: la primera pujar caminant, la segona utilitzar un servei de transport (taxis) des de Boí i la tercera i NOMÉS en el cas de tenir targeta identificativa de cotxe adaptat, pujar amb el nostre propi vehicle. Sigui quina sigui l’opció que triem, la carretera que porta al Planell és la L-500 direcció Caldes de Boí; a dos quilòmetres abans d’arribar trobarem un trencall a la dreta que indica cap a La Palanca de la Molina. Passarem per davant dels Apartaments La Peguera, i arribarem a una caseta d’informació on podrem recollir l’autorització per poder continuar i aparcar. Compte a la carretera que no és gaire ample ja que nosaltres conduirem embadalits pel paisatge i ens creuarem els taxis que pugen i baixen a bastanta velocitat.

Un cop ben aparcat el cotxe, preparem-nos per fer un itinerari de natura impressionant, un parell de quilòmetres on no pararem de fer fotografies ja que cada racó mereix una aturada.


Abans de donar-vos més informació, explicar-vos que des del setembre de 2016 hi ha lavabo adaptat al costat de la zona d’aparcament. Us ho podem confirmar, hem visitat la zona aquest passat any 2018 i hem comprovat que si, que hi ha lavabo accessible. I explicar-vos que  aquesta segona vegada que hem vingut ens hem allotjat a l’Hotel l’Aüt,  a Erill La Vall, hotel accessible per a cadires de rodes i amb ascensor.

Nosaltres vam recórrer primer el camí compactat tot recte per veure si podíem arribar fins els Plans d’Aigüadassi.

Un petit rierol ens va impedir continuar fins el ja que el tronc que feia de pont era impracticable per cadires de rodes. Estaria bé que es pogués salvar amb una petita passera de fusta amb rampeta a banda i banda. Vàrem preguntar a la Casa del Parc de Boí i molt amablement es vàren explicar que per encara que haguèssim pogut passar el rierol, més amunt trobariem el terra compactat més o menys en funció de l’època i podriem tenir dificultats, i que les passeres de fusta d’Aigüadassi no són amples com les del Planell i no trobarem les mateixes facilitats.

Mitja volta i cap a buscar la passera (llarga i molt accessible) que ens permetrà veure amb comoditat els voltants del riu Sant Nicolau sempre present. És estupenda, queda una mica enlairada del sòl i fins i tot te espais per apartar-se per si et trobes una altra cadira (o un cotxet) de cara. El paisatge és extraordinari i la calma total, només trencada per la remor del riu i el cant dels ocells.

Abans de deixar definitivament aquestes precioses vistes del Planell, podem fer una ullada des del Mirador de l’Esperit (molt a prop d’on hem aparcat) on veurem l’Estany de Llebreta i el camí que hem pujat amb el cotxe, així com un rètol indicador de les muntanyes que envolten el Parc. També han construït una passera apta per cadires de rodes, uns 100 metres que podrem fer amb total comoditat.

I fins aquí l’excursió. Per pair les emocions de poder passejar per l’alta muntanya sense entrebancs, ens anem a descansar. Ens esperen encara dos dies d’activitat cultural i paisatgística.

Una altra visita ha estat la del Centre d’Interpretació del Romànic a Erill la Vall.  D’entrada, l’accés és complicat. El paviment fins arribar-hi és de pedres i hi ha una rampa tipus pàrking bastant empinada. Ens van comentar que el cotxe es pot deixar a la porta, però a dalt on arribes, no hi ha cap indicació. Caldria posar un senyal i fins i tot es podria reservar una plaça d’aparcament.

Abans de visitar el centre, ens passaran un petit documental on podrem situar-nos en el temps i l’època.

Us en resumim el contingut extret de les explicacions de la seva pròpia pàgina:

El conjunt romànic de la Vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro.

Una de les seves característiques principals és la unitat d’estil arquitectònic. Són construccions dutes a terme durant els segles XI i XII seguint els models provinents del nord d’Itàlia, el romànic llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les seves construccions, l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre, i la decoració exterior d’arquets cecs i bandes llombardes.

Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són el reflex artístic d’una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, personificades en aquest cas en els senyors d’Erill i el bisbat de Roda d’Isàbena, promotors dels temples de la Vall. Dintre d’aquesta societat medieval, l’església complia, no només una funció religiosa, sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble. En el cas de la Vall de Boí, aquesta funció social dels temples s’evidencia en la utilització dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància.

Us deixem un enllaç amb tota la història explicada pel Centre.

El Centre és interactiu especialment a la primera part. En una pantalla tàctil podrem veure la simbologia del Romànic i podrem fer-nos una idea de com vivien al segle XI i sentirem parlar diferents actors com a personatges de l’època.

Informació adicional sobre el romànic: http://www.centreromanic.com/ca/patrimoni-mundial

Un cop feta la visita al Centre d’Interpretació del Romànic i vista l’ermita de Santa Eulàlia (amb rampa de pedres tot i que la porta és plana).

ens vam desplaçar a Barruera a veure l’ermita de Sant Feliu abans d’anar a dinar i que es posés a ploure. Aquesta ermita conserva l’absis romànic, tot i que la resta ja te ampliacions barroques. Per entrar també te un graó i no hi ha rampa.

Vam dinar a la Casa Milagros, d’entrada plana però sense wc adaptat.

També val la pena recórrer el camí que hi ha al costat del riu Noguera de Tort, a Barruera. Baixar-hi és una mica dificultós perquè les dues rampes que hi accedeixen són de paviment bastant irregular. El camí és en part asfaltat i en part de terra compactada, totalment accessible i deu tenir gairebé un quilòmetre.

Quart dia
El dijous vam pujar a les pistes de Boí-Taüll, que encara tenien una mica de neu. Les vistes són molt xules però hi feia molt de vent.

De baixada ja cap a casa ens ho vam prendre amb calma, primer gaudint de la zona de túnels del Pantà d’Escales i parant al poble de Montañana, gairebé abandonat i que està en procés de recuperació (totalment impracticable per a cadires de rodes).

Vam dinar a Benabarre, al restaurant Hostal Mars (amb entrada plana però sense wc adaptat). Carrer Vicente Piniés, 22.

Informació i pàgines web d’interès
Equipaments, punts d’informació general i per a persones amb mobilitat reduïda.
Telèfon d’emergències: 112. En alguns llocs del Parc ni aquest telèfon funciona. Els refugis de muntanya estàn equipats amb connexió directe amb els bombers.

http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/aiguestortes/visiteu-nos/equipaments-itineraris/equipaments/

Telèfons i adreces d’interès
Oficina de Turisme de la Vall de Boí. Barruera. http://www.vallboi.cat/ca

Casa del Parc Nacional de Boí – Ca de Simamet. C/de les Graieres nº 2. 25228 Boí – (Alta Ribagorça) Telf. 973 69 61 89 – Fax: 973 69 61 54

Centre d’Informació de Senet – La Serradora. C/ del Port nº 10. 25553 Senet (Alta Ribagorça)

Normativa del Parc Nacional
http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/aiguestortes/visiteu-nos/normes-consells/

http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/aiguestortes/visiteu-nos/

Informació oficial sobre ermites romàniques
http://www.centreromanic.com/

Fotografies antigues de les ermites romàniques de la Vall de Boí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Seguretat *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.